3- La butlla papal Unam Sanctam Ecclessiam de Bonifaci VIII i la llei natural

El papa Bonifaci VIII  (Anagni, 1235 – Roma, 1303) es deia en realitat Benedetto Caetani. Aquest pontífex de l'església catòlica va ser determinant per a la història i Dante el va considerar un geni del mal, situant-lo a l'infern pel que havia fet, a la seva obra La divina comèdia. No obstant, Bonifaci VIII va sistematitzar el dret canònic, recollint-lo en un nou volum, el Liber Sextus (1298), que continua sent important material de referència per als advocats canònics i, com veurem, per a la configuració del món jurídic.

Primer de tot, se sap que Bonifaci VIII va instituir el "Consentiment per silenci". En aquest assumpte, cal tenir en compte que abans d'ell, i segons el dret romà, si es feia una declaració o acusació pública i aquesta no es responia, no passava res. No es considerava que s'havia acceptat l'acusació, ni que havia estat acceptada per tots la declaració. Tanmateix, el papa Bonifaci va introduir al dret canònic la figura del "Consentiment per silenci" de tal manera que, a partir d'aleshores, si es feia una declaració o una acusació pública i ningú s'hi oposava en un temps determinat, contestant-la i rebutjant-la, aleshores la declaració o l'acusació es considerava acceptada i vàlida. 

Una altra trista aportació de Bonifaci VIII al món de la jurisprudència va ser la seva butlla titulada "Unam Sanctam Ecclesiam". Aquesta és una butlla papal promulgada el 18 de novembre de 1302. Es considerada una de les declaracions de supremacia espiritual més forta mai feta pel papat. (Podeu trobar el text original en llatí i la traducció al català de la butlla al final de l'article).

Sospitosament, el document original s'ha perdut, però pot trobar-se una versió del text als registres de Bonifaci VIII, als Arxius vaticans. La seva publicació es va deure al conflicte creixent entre el papa i el rei Felip IV de França. Es relaciona a aquesta butlla amb una forta defensa de la supremacia del poder espiritual sobre el terrenal, però les conseqüències de la butlla van molt més enllà d'aquest episodi històric concret.

Aquesta butlla és una expressió de la teocràcia papal. Recolzant-se en la interpretació medieval de diverses figures bíbliques, el Papa afirma l'absoluta supremacia del poder espiritual sobre el poder temporal.

Significativament, la butlla proclamava que «fora de l'Església no hi ha ni salvació ni remissió de pecats». Això constitueix una forma extrema del concepte conegut com a «plenitudo potestatis» o plenitud del poder, que declara que aquells que resisteixin al pontífex romà estan resistint l'ordenament diví.

La butlla també declarava que l'Església Catòlica havia de romandre unida i que el papa era el seu únic i absolut cap: «Per tant, de la unitat i unicitat de l'Església, només hi ha un cap i un cos, no dos caps com en un monstre». 

La butlla continuava dient: «Estem informats pels textos dels Evangelis que en aquesta Església i en el seu poder hi ha dues espases: el poder temporal i l'espiritual». Les espases són una referència tradicional a les empunyades pels apòstols en l'arrest de Crist, que es diu van ser enterrades al costat de l'apòstol Pere. Els primers teòlegs creien que si hi havia dues espases, una havia d'estar subordinada a l'altra. Això va evolucionar després en una jerarquia de lideratge, l'espiritual jutja el secular, «considerant la seva grandesa i caràcter sublim» mentre que el baix poder espiritual és jutjat per l'alt poder espiritual, etc. Així, es conclou que el poder temporal ha de subordinar-se al poder espiritual, no només en temes concernents a la doctrina o la moralitat: «Amb la veritat com a testimoni, correspon al poder espiritual establir el poder terrenal, i jutjar-ho si no ha estat bé».

La butlla conclou establint: «A més, declarem, proclamem i definim que és absolutament necessari per a la salvació que tota criatura humana estigui subjecta al pontífex romà». Bonifaci estableix així oficialment i per escrit el que venien declarant els papes des de l'època de Gregori VII.

El diluvi universal, la mort de tota la humanitat i el papa amo del món

Un altre aspecte clau del que es va proclamar en aquesta butlla, i que la majoria d'analistes ometen o obliden de manera sorprenent en els seus comentaris, és que el papa s'auto-declara com a amo del món. I, de fet, estableix el precendent més evident des del relat de Noé del que després evolucionarà envers el dret marítim (amb el pioner Consolat del Mar català, seguit dels Rôles d'Oléron gascons-occitans i el consegüent Black Book of the Admiralty anglès).

Concretament, el papa Bonifaci VIII va emparar-se en el relat bíblic del Diluvi Universal i l'Arca d'en Noé per fer-se amb la propietat de tot lo existent a l'univers. Per aconseguir-ho, va començar acceptant com a certesa absoluta que va existir un diluvi universal i que aquesta suposada catàstrofe va deixar a tots els homes i dones morts i perduts sota el mar. 

A partir d'aquest suposat escenari, com que segons la Bíblia la única cosa que hi havia per damunt de les aigües era la nau d'en Noé, dirigida per aquest al timó, al qual va considerar únic representant de l'església i homòleg del papa de Roma, tot el món i tots els homes passaven a ser propietat d'en Noé i, per tant, del papa de Roma i de l'Església.

Segons aquest raonament papal, com que en Noé era el representant del papa, per designi de Déu, la seva nau era una representació de l'església. I tot el que hi havia sota de les aigües passaria a pertànyer a en Noé, que va reclamar-les. Com que en set anys ningú va respondre a aquesta declaració, ni ningú s'hi va oposar, va passar a ser acceptada universalment. I el papa, com a homòleg d'en Noé, és l'hereu de la propietat de tot el món.

Es per aquest motiu, també, que les esglésies es diuen "nau", o tenen naus, i en la seva forma interna són com unes naus invertides. I a l'interior de la nau, és a dir a dintre de l'església, hi impera la llei dels vius, la llei de déu o la llei natural, no pas com a fora de l'església, on perviu el dret del mar o marítim (o el dret dels morts a la mar pel Diluvi). Es per això, a més, que les esglésies tenen una legislació i jurisdicció diferent a la resta del país. 

Bonifaci VIII va fer una mena d'encanteri de màgia negra amb aquesta butlla. Va inventar-se un trust o fideïcomís on Déu era el desponent i el papa era el beneficiari i administrador de tota la terra i de tots els homes i dones, atès que havien mort i s'havien perdut en la mar.

Es considera en la llei marítima que si una persona desapareix en la mar i passen set anys sense donar senyals de vida ja es pot considerar morta legalment. Bonifaci va considerar que Noé, passats set anys del judici, havia considerat morts a tots els homes i dones. A tota la humanitat negada pel diluvi.

Després veurem que quan els homes vius, lliures, sobirans i auto-determinats fan una "Declaració d'home viu", es declaren, entre altres coses, "retornats de la mar".

Diem que la butlla va ser un acte de màgia negra perquè se sap que va ser escrita en pell d'ésser humà, concretament en la pell d'un nadó i amb la seva pròpia sang. I, sens dubte, aquesta és la raó per la qual s'ha fet desaparèixer el document original de la butlla. 

Els encanteris de màgia negra medieval sovint es feien al damunt de pell humana. Hi ha qui creu que això es feia d'aquesta manera per part dels mags per activar els camps morfo-genètics (veure la Teoria de la ressonància mòrfica d'en Rupert Sheldrake) i així aconseguir que tota l'espècia humana acceptés la declaració. Quan més pura era la pell i sang de la víctima, més forta eren els efectes. 

Es creu que almenys dues persones van contestar públicament la declaració de Bonifaci VIII, per la qual quedaria invalidada legalment. Una va ser el mateix Dante Alighieri, que va ser exiliat de Florència, la seva ciutat, però va salvar la seva vida pel fet de ser ric i poderós. L'altre va ser en Giordano Bruno, noble català de Nàpols, de condició més humil, que fou arrestat, considerat heretge i cremat viu a la foguera per la inquisició.

Traducció al català de la butlla Unam Sanctam Ecclesiam:

«El bisbe Bonifaci, servent dels servents de Déu, per al record futur.

Per constrenyiment de la fe, estem obligats a creure i mantenir que hi ha una sola i Santa Església Catòlica i la mateixa Apostòlica, i nosaltres fermament ho creiem i simplement ho confessem, i fora d'ella no hi ha salvació ni perdó dels pecats, com sigui que l'Espòs clama al Càntic dels Càntics: Però una sola és la meva coloma, la perfecta meva. L'única per a la seva mare, la preferida d'aquella qui la va infantar. [Càntic dels Càntics 6,8]. Ella representa un sol cos místic, el cap del qual és Crist, i el cap de Crist, Déu. En ella hi ha un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme. [Ef. 4,5]. Una sola, en efecte, va ser l'arca d'en Noè en temps del diluvi, la qual prefigurava l'única Església, i, amb el sostre en pendent d'un colze d'alçada, duia un sol rector i governador, en Noè, i fora d'ella llegim que havia estat esborrat tot allò que existia sobre la terra. 

Però l'Església també la venerem com a única, perquè diu el senyor al Profeta: Salva’m de l’espasa, salva la meva preciosa vida de les urpes dels gossos. [Sal. 22,21] Pregà, en efecte, juntament per la seva ànima, és a dir, per si mateix, que és el cap, i pel seu cos, i aquest cos va anomenar la seva única Església, per raó de la unitat de l'espòs, la fe, els sagraments i la caritat de l'Església. Aquesta és aquella túnica del Senyor, sense costura [Jn. 19,23], que no va ser esquinçada, sinó que se la van rifar a sorts.

L'Església, doncs que és una i única, té un sol cos, un sol cap, no dos, com un monstre, és a dir, Crist i el vicari de Crist, Pere, i el seu successor, atès que diu el senyor al mateix Pere: Pastura les meves ovelles. [Jn. 21,16]. Les meves ovelles, va dir, i de manera general, no aquestes o aquelles en particular; per això s'entén que les hi va encomanar totes. Si, tanmateix, els grecs o altres diuen no haver estat encomanats a en Pere i als seus successors, cal que confessin no ser de les ovelles de Crist, atès que el Senyor va dir a en Joan que hi haurà un sol ramat i un sol pastor [Jn. 10,16].

Per les paraules de l'Evangeli som instruïts que, aquí i en la seva potestat, hi ha dues espases: l'espiritual i la temporal. Una i altra espasa, per tant, són potestat de l'Església, tant l'espiritual com la material. Però aquesta s'ha d'esgrimir en favor de l'Església; i aquella, per l'Església mateixa. Una per la mà del prevere, i l'altra per la mà del rei i dels soldats, si bé a indicació i consentiment del sacerdot. Però cal que una espasa estigui sota l'altra espasa i que l'autoritat temporal se sotmeti a l'espiritual.

Que la potestat espiritual avantatja, en dignitat i noblesa, a qualsevol potestat terrenal, cal confessar-ho amb claredat, pel fet que allò espiritual avantatja a allò temporal. Perquè, segons testifica la Veritat, la potestat espiritual ha d'instituir a la temporal, i jutjar-la si no fos bona. Així, si la potestat terrenal es desvia, serà jutjada per la potestat espiritual; si es desvia l'espiritual menor, per la superior; però si és la suprema, per Déu sol, no pas per l'home, podrà ser jutjada.

Atès que l'Apòstol testifica:

L'espiritual jutja totes les coses, però ell mateix no és jutjat per ningú. [I Cor. 2,15].

Ara bé, aquesta potestat, encara que s'ha donat a un home i és exercida per un home, no és humana, sinó més aviat divina, atorgada per boca divina a en Pere, qui va ser confessat per Crist mateix, roca sòlida, i als seus successors, quan va dir el Senyor al mateix Pere: tot el que lligues, etc. [Mt. 16,19].

Per tant, el qui s'enfronta a l'autoritat es rebel·la contra l'ordre volgut per Déu [Rom. 13,2] tret que, com en Maniqueu, s'imagini que hi ha dos principis, cosa que jutgem falsa i herètica, atès que com testifica Moisès que no "als principis", sinó al principi, Déu va crear el cel i la terra [Gn. 1,1].

A més, declarem, diem, definim i pronunciem que sotmetre's al Romà Pontífex és de tota necessitat per a la salvació de tota criatura humana.»

Text original en llatí de la butlla Unam Sanctam Ecclesiam:


Bonifacius episcopus, servus servorum Dei, ad futuram rei memoriam.

Unam, sanctam ecclesiam catholicam et ipsam apostolicam urgente fide credere cogimur et tenere nosque hanc firmiter credimus et simpliciter confitemur, extra quam nec salus est, nec remissio peccatorum, sponso in Canticis proclamante : Una est columba mea, perfecta mea. Una est matris sue electa genetrici sue (1). Que unum corpus mysticum representat, cujus caput Christus, Christi vero Deus. In qua unus Dominus, una fides, unum baptisma. Una nempe fuit diluvii tempore arca Noe, unam ecclesiam prefigurans, que in uno cubito consummata unum, Noe videlicet, gubernatorem habuit et rectorem, extra quam omnia subsistentia super terram legimus fuisse deleta.

Hanc autem veneramur et unicam, dicente Domino in Propheta : Erue a framea, Deus, animam meam et de manu canis unicam meam (2). Pro anima enim, id est, pro seipso, capite simul oravit et corpore. Quod corpus unicam scilicet ecclesiam nominavit, propter sponsi, fidei, sacramentorum et caritatis ecclesie unitatem. Hec est tunica illa Domini inconsutilis, que scissa non fuit, sed sorte provenit (3).

Igitur ecclesie unius et unice unum corpus, unum caput, non duo capita, quasi monstrum, Christus videlicet et Christi vicarius Petrus Petrique successor, dicente Domino ipsi Petro : Pasce oves meas (4). Meas, inquit, generaliter, non singulariter has vel illas, per quod commisisse sibi intelligitur universas. Sive ergo Greci sive alii se dicant Petro ejusque successoribus non esse commissos fateantur necesse est se de ovibus Christi non esse, dicente Domino in Joanne unum ovile et unicum esse pastorem (5).

In hac ejusque potestate duos esse gladios, spiritualem videlicet et temporalem, evangelicis dictis instruimur. Nam dicentibus Apostolis : Ecce gladii duo hic (6), in ecclesia scilicet, cum apostoli loquerentur, non respondit Dominus, nimis esse, sed satis. Certe qui in potestate Petri temporalem gladium esse negat male verbum attendit Domini proferentis : Converte gladium tuum in vaginam (7). Uterque ergo est in potestate Ecclesie, spiritualis scilicet gladius et materialis. Sed is quidem pro Ecclesia, ille vero ab Ecclesia exercendus, ille sacerdotis, is manu regum et militum, sed ad nutum et patientiam sacerdotis.

Oportet autem gladium esse sub gladio et temporalem auctoritatem spirituali subjici potestati. Nam cum dicat Apostolus : Non est potestas nisi a Deo ; que autem sunt, a Deo ordinata sunt (8), non autem ordinata essent nisi gladius esset sub gladio et tanquam inferior reduceretur per alium in suprema. Nam secundum beatum Dionysium lex divinitatis est, infima per media in suprema reduci. Non ergo, secundum ordinem, universi omnia eque ac immediate, sed infima per media, inferiora per superiora ad ordinem reducuntur. Spiritualem autem et dignitate et nobilitate terrenam quamlibet precellere potestatem,oportet tanto clarius nos fateri, quanto spiritualia temporalia antecellunt. Quod etiam ex decimarum datione et benedictione et sanctificatione, ex ipsius potestatis acceptione, ex ipsarum rerum gubernatione claris oculis intuemur. Nam veritate testante spiritualis potestas terrenam potestatem instituere habet et iudicare, si bona non fuerit. Sic de ecclesia et ecclesiastica potestate verificatur vaticinium Jeremiae : Ecce constitui te hodie super gentes et regna et cetera que sequuntur (9).

Ergo, si deviat terrena potestas, judicabitur a potestate spirituali ; sed si deviat spiritualis minor, a suo superiori ; si vero suprema, a solo Deo, non ab homine poterit judicari, testante Apostolo : Spiritualis homo judicat omnia, ipse autem a nemine judicatur (10). Est autem hec auctoritas, etsi data sit homini, et exerceatur per hominem, non humana, sed potius divina potestas, ore divino Petro data sibique suisque successoribus in ipso Christo, quem confessus fuit, petra firmata, dicente Domino ipsi Petro : Quodcunque ligaveris, etc (11). Quicunque igitur huic potestati a Deo sic ordinatae resistit Dei ordinationi resistit, nisi duo, sicut Manicheus, fingat esse principia, quod falsum et hereticum judicamus, quia, testante Moyse, non in principiis sed in principio celum Deus creavit et terram (12).

Porro subesse Romano Pontifici omni humane creature declaramus, dicimus, definimus et pronunciamus omnino esse de necessitate salutis.

Datum Laterani, XIV kalendas decembris, anno octavo.

Notes:

1. Cant. 6, 9.
2. Ps. 22, 20
3. Jn. 19.
4. Jn. 21, 17.
5. Jn. 10, 16.
6. Luc 22, 38.
7. Matth. 26, 52.
8. Rom. 13, 1.
9. Jer. 1, 10.
10. 1 Cor. 2,16.
11. Matth. 16, 19.
12. Gen. 1, 1.